Col·legi d'Economistes de Catalunya

Un problema endèmic agreujat pel canvi climàtic
El nostre és un país de clima mediterrani i, com a tal, ha tingut històricament llargs períodes de sequera seguits de períodes de pluges torrencials. Només en els darrers 50 anys, s'han produït episodis de sequera severa el 1973, 1985, 1988 i 2008. El fet diferencial del canvi climàtic és que ambdós fenòmens son cada cop més freqüents i més severs. Des del novembre de 2020 no s'han produït episodis de pluges abundants i generalitzades arreu Catalunya, essent aquest trienni el més sec des que existeix registre de dades. La situació dels embassaments és preocupant i la Generalitat ha declarat estat d'emergència i mesures de restricció especials (Figura 1 i Figura 2).

Figura 1. Quantitat d'aigua als embassaments de les Conques Internes de Catalunya (10 de febrer 2024)

Font

Figura 2. Semàfor de la sequera a Catalunya. Febrer 2024

Font

La formació dels economistes i l'economia real
Per a la majoria dels economistes de més de 50 anys, els models econòmics que hem estudiat a la universitat partien del treball i del capital com els factors de producció. L'aigua, com l'aire i d'altres bens públics amb accés més o menys lliure, si s'esmentaven no eren ni determinants, ni molt menys limitatius del creixement i del benestar social. Aquests esquemes mentals que ens van forjar professionalment expliquen, sense cap mena de dubte, moltes de les nostres carències com col·lectiu i, en general, la manca de tractament sistemàtic del medi ambient, del serveis ecosistèmics o de l'impacte, dins les nostres activitats quotidianes.

Encara ara, en un marc de canvi climàtic i de sensibilització ambiental, com molt bé apunta l'especialista en Economia de l'aigua, Josefina Maestu, el darrer informe 2022 del Banco de España no inclou la sequera dins els factors d'estabilitat de l'economia i es focalitza en les variables econòmiques i financeres i, com a molt, les polítiques. Fins i tot, la crisi energètica l'aborda des de la perspectiva del repte econòmic que suposa la transició.

No obstant això, la calor i la sequera son elements climàtics amb gran impacte a la nostra economia, i en especial en dos sectors de gran actualitat, el sector agrari i el turisme. Es diu que entre 1980 i 2015, la sequera ha reduït els rendiments del blat i del blat de moro fins el 40% a tot el món. Les reivindicacions del sector en aquests dies evidencien el malestar per les polítiques econòmiques i, entre elles, per les restriccions d'aigua. També el sector turístic, tot i l'eufòria per la recuperació post-COVID, mostra preocupació per l'impacte de les restriccions d'aigua i reclama mesures d'excepcionalitat per l'actual temporada turística.

El cert és que els models predictius no porten a l'optimisme quant a les precipitacions dels propers anys. Molt al contrari. Es fa doncs evident la necessitat de passar de dictar mesures d'urgència, a treballar les polítiques econòmiques i socials sobre la base d'un nou escenari climàtic. Caldrà anar a estratègies a llarg termini, que impliquin canvis en l'ampliació de l'oferta d'aigua però també en la reducció de la seva demanda. Amb un panorama com el que es preveu, l'acció sobre l'oferta, no és suficient. Els esforços per ampliar els recursos acaben absorbits per posteriors i successius augments en la demanda, en un cicle sense fi.

Sembla inevitable superar definitivament el model mental al que abans feia referencia. Caldrà reconèixer l'entorn que acull les activitats econòmiques, les capacitats hídriques i ambientals per repensar els límits sobre els que construir el model de país. I dissenyar els instruments per fer la transició.

El recent estudi per Espanya de C. Mario Gómez i Josefina Maestu assenyala que els incentius econòmics i financers obstaculitzen la transició amb les aparents contradiccions. D'una banda, estarien les autoritats de l'aigua, que vetllen per assegurar l'oferta, i d'altra, els decisors de les polítiques sectorials, que es mantenen al marge de la gestió de l'aigua. L'informe planteja diferents recomanacions i instruments per millorar la gestió, amb la vista posada prioritàriament en el consum agrari d'aigua i en la situació de la zona sud d'Espanya.

Caminant en la bona direcció: alinear el model econòmic amb els recursos
Es tracta d'un canvi estructural que, d'altra banda, s'ha d'aplicar de manera planificada i progressiva, per tal de minimitzar els costos de la transició, però també de forma coherent amb el model de futur. De no fer-ho així, es corre el risc d'anar erràticament endavant i enrere segons la pressió que exerceixen uns o uns altres i sense afrontar el debat de fons. Frenar les reivindicacions amb excepcionalitats, subvencions o preus assistits pren sentit sempre i quan es planteja en el curt termini i amb la mirada de l'objectiu a llarg.

En aquesta reflexió, no es pot passar per alt que els consums d'aigua facturada a Catalunya s'han reduït en els darrers anys, i que les taxes i canons han estat un element cabdal per posar les reduccions en el consum de l'aigua entre les prioritats de famílies i empreses. De fet, entre 2007 i 2021 l'augment del 8% de la població, s'ha correspost amb una reducció del 5% en el consum d'aigua. Als darrers anys, de 2018 a 2021, el consum mitjà d'aigua facturada per abonat ha baixat en un 10% per activitats industrials i de serveis (de 445 m3/abonat a 400m3/abonat) i en un 19% per abonats domèstics (de 107m3/abonat a 87m3/abonat). Per tant, treball fet per endavant. Però la situació actual i la que ve demana més perquè les millores d'eficiència i bones pràctiques tenen els seus límits i, a partir d'aquí, les reduccions molt probablement han de fer plantejar viabilitat de certs conreus, de certes indústries i de certes formes d'urbanisme.

Figura 3. Consum d'aigua a Catalunya per grans sectors

Video: Crisi de l'aigua i canvi climàtic: Augmentar la resiliència mitjançant serveis sostenibles d'aigua, sanejament i higiene